Dimecres el PSC de Barcelona va tenir l’amabilitat de convidar-me a assistir a un debat sobre el Tricentenari. Els socialistes poden presumir de tenir bons historiadors en els seus rengles; en aquest cas, els ponents eren Joaquim Nadal, Joaquim Coll i Joan Fuster, moderats pel cap de l’oposició municipal, Jordi Martí. He de dir que els socialistes també poden presumir d’una altra cosa, que és la seva pluralitat: les tesis expressades a la taula –especialment per part de Coll i Nadal– sovint mostraven un gran distanciament. El debat posterior va ser enraonat, tot i que no hi van faltar les crítiques a la commemoració del Tricentenari i al discurs oficial sobre els fets del 1714.
He d’admetre que em vaig sentir molt més còmode amb les afirmacions de Joaquim Nadal, que va reivindicar la importància del llegat del Born i es va mostrar, en general, comprensiu amb la necessitat de difondre els fets del 1714 i les seves conseqüències des d’una òptica nova. Coll i Fuster, en canvi, van ser més crítics i van alertar contra «l’adoctrinament» de la població.
El risc d’adoctrinament sempre és real, però crec que la població catalana si es pot queixar d’alguna cosa és de l’ocultació de la seva pròpia història, per motius polítics, durant moltes dècades. I no em semblaria bé que es tornés a sepultar el jaciment del Born, ni el que significa –una de les pitjors calamitats que ha patit aquesta ciutat en tota la seva història– només per no ferir la sensibilitat dels que se senten incòmodes quan la conflictivitat entre Catalunya i Espanya s’aguditza.
Coll sosté que l’efemèride s’està plantejant com una justificació de l’independentisme, cosa amb la qual discrepo, encara que amb un programa tan ampli i amb tanta gent implicada és normal que els missatges siguin diversos i fins i tot confusos.
Però el discurs del Tricentenari a Barcelona, que s’expressa en el seu web, la seva documentació, el seu programa educatiu i en la seva campanya de comunicació, té uns eixos molt clars: recordar la Barcelona emergent del 1700, la seva tradició constitucional i garantista, i la pervivència del fet nacional català durant els 300 anys següents; reivindicar el càracter lliure i obert de Barcelona i «l’amor extrem dels catalans per la llibertat» que va esmentar Voltaire; i contribuir al debat sobre el futur paper de Catalunya a Europa.
Estic d’acord amb Jordi Martí quan va dir que la història tendeix a la complexitat i la política tendeix a la simplificació, i que, per tant, les commemoracions barregen dinàmiques que fan de mal combinar. El Tricentenari no va dirigit només a historiadors, sinó al públic en general, i és normal que busqui missatges més directes, conceptes comprensibles, valors com més universals millor, tot i el risc de caure en anacronismes. En aquest sentit, quan diem «Viure Lliure» no estem dient que els catalans del 1700 fossin més lliures que nosaltres; estem recordant un anhel compartit per tots plegats, una aspiració que depassa segles i fronteres.