Aquestes setmanes teniu una bona excusa per acostar-vos a l’Espai Avinyó, situat en un antic palauet d’aquest carrer del Barri Gòtic —el carrer on, pel que sembla, exercien les famoses demoiselles d’en Picasso—. Allí, el Centre de Normalització Lingüística hi ha instal·lat una exposició titulada «Et prenc la paraula». És un recorregut il·lustrat per la història de la persecució de la llengua catalana, des que el Decret de Nova Planta, el 1716, va establir que «las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana». L’exposició fa un relat cronològic que evidencia una ferma voluntat de castellanització del país ja al segle XVIII. En privat les autoritats recomanen que s’actuï «sin que se note el cuidado», però la tirallonga de prohibicions posteriors fa que el cuidado es noti, i molt. Les prohibicions abasten des d’aspectes bàsics (com els registres oficials i l’ensenyament bàsic) fins a aspectes teòricament menors, però que precisament per això resulten manicomials (com ara la prohibició del català a les inscripcions de les làpides dels cementiris).

Commemorem el Tricentenari per reflexionar i per celebrar el present, però no podem deixar de recordar tot allò que va tenir el passat de sagnant i de repressiu, d’assimilista. La persecució del català n’és un exemple especialment nefast, perquè encara ara en paguem les conseqüències.