Espuche, l’home del segle XVIII

Albert Garcia Espuche ha passat tants dies voltant pel jaciment del Born i capbussant-se en la paperassa de la Guerra de Successió que gairebé coneix aquella realitat millor que l’actual. «Sóc un home del segle XVIII», sol dir, fent broma. Un passeig amb ell pels carrers desenterrats del Born és una experiència sorprenent. A cada racó, l’Espuche ha documentat una compravenda, una mort cruenta, un embolic de faldilles o una transacció comercial. Tot plegat és mèrit de la seva perseverança, i de l’afany documentalista dels notaris barcelonins en els últims 300 anys.

Enguany Albert Garcia Espuche ha presentat un estudi imprescindible, que porta per títol Una ciutat assetjada: Barcelona 1713-1714. En aquest volum no es parla tant de política, diplomàcia i guerra, com de la vida quotidiana dels barcelonins que van haver de patir els 14 mesos de setge previs a la caiguda de la ciutat. Entre les moltes dades que s’hi ofereixen, n’hi ha una de sorprenent i commovedora: una jove parella de la ciutat va decidir casar-se, a Santa Maria del Mar, l’11 de setembre de 1714, el mateix dia que les autoritats van decidir capitular davant les tropes francocastellanes. Un testimoni d’amor i esperança en un entorn de ruïna, que va inspirar els protagonistes de l’Auca del Born, escrita per Jordi Casanovas per a la inauguració del nou Born Centre Cultural, el setembre passat.

Si voleu saber més d’aquesta obra, us recomano aquesta crònica del Quadern de EL PAÍS i aquesta altra que va aparèixer al digital de cultura El Núvol.

 

 

Albert Garcia Espuche va néixer a Barcelona el 1951. És doctor en arquitectura i en història, matèria en la qual fa tres dècades ja va fer la tesi doctoral sobre la Barcelona del segle XVIII. Abans de dedicar set anys de la seva trajectòria a l’estudi detallat de la Barcelona del 1700 que el jaciment arqueològic del Born ha permès documentar, va ser director d’exposicions i de recerca del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic. El 2004 també va ser director d’exposicions del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona.

Com a historiador, ha publicat Espai i societat a la Barcelona preindustrial (1988), La construcció d’una ciutat. Mataró 1500-1900 (1989), Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640 (1998), Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana 1652-1714 (2005) i La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona: segles XIV a XVIII (2009). Va dirigir la col·lecció «Seminaris Urbans», del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció «Barcelona 1700». També ha fet una incursió en el gènere de la novel·la amb El inventario (2002).

 

Venim d’Utrecht

Avui ha començat a Barcelona la principal cita acadèmica del Tricentenari, el congrés sobre Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans, que tindrà lloc del 9 al 12 d’abril a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya (dies 9, 10 i 11) i al Castell de Cardona (dia 12). Hi participen destacats especialistes d’arreu d’Europa, entre els quals hi ha Lucien Bély, que n’ha fet la lliçó inaugural.

El Tractat d’Utrecht del 1713 suposa una fita històrica per a Europa, ja que va refer l’equilibri de poders al continent després d’una llarga i penosa guerra. En aquesta partida d’escacs, Catalunya hi va jugar el paper d’un peó, tot i que sempre va defensar el seu protagonisme diferenciat. I, de fet, va denunciar el Tractat d’Utrecht i va decidir resistir en solitari contra Felip V, amb el resultat de tots conegut.

En la inauguració del congrés, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, he saludat els assistents amb unes paraules de Francesc Eiximenis. Us adjunto la meva breu intervenció:

Bon dia i benvinguts a Barcelona.

Com que només tinc dos minuts, els cediré gustosament a Francesc Eiximenis, un dels principals representants de l’humanisme a Catalunya, i un dels teòrics del pactisme al segle XIV.

«Requereix encara la cosa pública per a la seva conservació que sigui ordenada i regida per nobles i profitoses lleis (…) i els jutges tostemps han de girar les lleis per a la conservació de la cosa pública, ja que per això són fetes principalment.

I així com la medicina no és feta per a profit del metge, sinó que és solament per procurar salut al malalt, així la llei no ha d’ésser feta per a profit personal del príncep ni d’altre en particular, sinó per a profit de la cosa pública (…) per tant, el príncep, que ha d’ésser el bon metge, estudia amb bones lleis i amb bons costums per tornar-la a la salut (…).»

«Si el príncep no és profitós a allò pel qual és elegit per la comunitat, aquesta roman en son plen poder de prendre al príncep la seva senyoria (…) Si es demostra clarament que el príncep no serva els pactes, sense cap excusa es deu tenir per deposat; i si no ho fa, ell ha de ser tingut no com a rei, sinó com a tirà.»

Aquesta tradició política, jurídica i fins i tot —si m’ho permeten— moral és una part essencial del patrimoni que els catalans van defensar aferrissadament durant la Guerra de Successió. Per això creiem que val la pena commemorar el Tricentenari dels fets del 1714, que són una conseqüència directa del Tractat d’Utrecht.

Espero que tinguin una bona estada i que aquest congrés sigui profitós.