«Barcelona, 8 d’agost de 1714»

«Em va succeir que, estant de guàrdia al costat dret de la bretxa reial, vaig veure venir una dona sobre el terraplè de la muralla, i vaig manar a un caporal d’esquadra que s’avancés a dir-li que no podia passar (…) Li vaig advertir que corria un gran risc, i ella va respondre que cada matí després d’oir missa recorria la muralla, i que no podia dormir sense veure amb els seus propis ulls com estaven les bretxes i els baluards i que després avisava de qualsevol falta o descuit. Sentit això, li vaig dir que seguís el seu camí.»

Francesc de Castellví, Narraciones Históricas.

El col·legi de periodistes de Barcelona s’ha afegit al Tricentenari a través d’una exposició que intenta explicar com es gestionava la informació en la Barcelona del 1714. La mostra porta per títol «1714. Notícies i propaganda», i ha estat comissariada per Jaume Guillamet i Daniel Venteo.

Des de la segona meitat del segle XVII, els poders públics europeus van començar a sentir la necessitat de canalitzar la informació generada als seus respectius territoris. Així van néixer les gasetes, que explicaven els esdeveniments d’interès a un públic forçosament reduït (a causa de l’alt índex d’analfabetisme). En el període de la Guerra de Successió, a més, van començar a proliferar els textos polítics anònims, els opuscles, els pamflets i els argumentaris, generalment editats pels governs per incidir sobre l’opinió de la gent. És a dir: l’opinió pública. Un concepte contemporani, que confirma que 1714 és una data important en la transició cap al món modern.

A la mostra es pot veure molt de material imprès, i també una troballa que Venteo ha fet als arxius vaticans: diversos exemplars del Diari del Setge de Barcelona, del qual no en quedaven còpies perquè van desaparèixer amb l’ocupació borbònica.

Ben aviat —la data definitiva se sabrà en breu— complementarem aquesta iniciativa amb una taula rodona que, sota el títol «Com es genera l’opinió pública?», reunirà quatre prestigiosos professionals del periodisme per tal que debatin sobre com ha canviat en els darrers temps el procés de generació i difusió de la informació.

Es tracta, un cop més, d’assolir un doble objectiu: conèixer millor els fets que commemorem i posar-los en relació amb el nostre present.

Parlar d’Europa durant el Tricentenari dels fets de 1714 no és un caprici ni una casualitat. Europa és el nostre marc polític de referència i és també l’escenari de la terrible Guerra de Successió a la Corona d’Espana en què s’emmarquen els fets que commemorem.

Fa tres-cents anys, el vell continent dirimia els seus equilibris interns en una batalla que primer va ser dinàstica i després militar; els contendents no pensaven només en el tron de Madrid, sinó en el domini del món a través de les rutes comercials i les seves colònies. Catalunya va jugar un paper secundari en aquest conflicte global, i va pagar les conseqüències de la seva petitesa diplomàtica. Però en l’austriacisme català no hi havia només una idea de Catalunya, ni una idea de com s’havia d’administrar la monarquia hispànica; hi havia també la voluntat d’incidir, com a subjecte polític, en el gran contenciós que enfrontava França, Anglaterra i els seus respectius aliats. Un contenciós que enfrontava també models polítics ben diferents, en vigílies de les grans revolucions que donen pas a l’edat contemporània.

Enguany, a més, se celebra el primer centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, un altre conflicte de matriu europea que també va viure l’enfrontament entre potències colonials, però també entre dos sistemes de govern antagònics. El 1914 (com dos segles abans el 1714) va posar de manifest la incapacitat dels europeus per conviure en un únic marc de pau i convivència.

Ara, el 2014, Europa continua preguntant-se sobre el seu futur. Per sort, ho fa amb altres eines, i amb l’objectiu confés d’assolir una integració política i econòmica cada cop més clara. Però s’enfronta amb obstacles molt difícils de salvar: la seva pròpia diversitat interna, els conflictes ètnics i religiosos, els problemes derivats de la recessió econòmica i, sobretot, les dificultats de les institucions europees per imposar un mandat únic per als seus membres i per fer sentir la seva veu unitària en el concert internacional.

És lògic que Catalunya, que pertany al cor d’Europa de de la seva fundació, vulgui prendre part en aquesta discussió en primera persona. El fet que l’actual debat sobre la independència es refereixi tan sovint a la continuïtat o no de Catalunya en el si de la Unió Europea ho demostra clarament.

Dijous 6 comença el cicle D.O. Europa, organitzat pel Tricentenari BCN amb l’objectiu d’estimular el debat sobre la identitat europea. Es tracta d’un cicle de conferències en què la periodista Mònica Terribas entrevistarà cinc pensadors europeus de primer nivell. El primer és el polonès Zygmunt Bauman, un autèntic referent en el camp de la sociologia, autor de la teoria de la modernitat líquida i un estudiós sempre preocupat pel destí d’Europa i per les delicades arestes de la seva identitat.

Susan George, Sami Naïr, Saskia Sassen i Orhan Pamuk completen aquest cicle de xerrades que suposen una bona contribució del Tricentenari BCN al debat sempre obert sobre el futur d’Europa.