Aquest divendres 15 té lloc la jornada de debat Crisi i llibertats civils, organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia en el marc del Tricentenari BCN. Diversos experts d’aquí i de fora hi debaten sobre com el context de crisi econòmica afavoreix un retrocés de les llibertats individuals. Us adjunto el parlament que hi he fet en la sessió de presentació.

Estic molt content de ser avui aquí. I és molt important per nosaltres que la Fundació Ferrer i Guàrdia hagi volgut afegir-se al Tricentenari, per parlar d’una qüestió de gran interès però que aparentment —només aparentment— no té gaire a veure amb la Barcelona del 1714.

Com sabeu, aquesta commemoració a Barcelona es fa sota l’eslogan «Viure Lliure», en record de la consigna dels resistents barcelonins durant el setge: viurem lliures o morirem. Dient això no volem dir que al segle XVIII els catalans fossin molt lliures, ni tampoc que ara no ho siguem. Més aviat estem enaltint una aspiració que és eterna i és universal. Perquè un dels objectius que ens hem marcat és, justament, fer una commemoració que desbordi els límits de la nostra identitat, dels nostres referents i d’aquesta tendència tan nostra a l’historicisme.

Un altre dels objectius que tenim és justament que, a més de la divulgació, el Tricentenari serveixi per reflexionar sobre el nostre present. Per això, a més d’exposicions i recreacions de caràcter històric, hem previst activitats de caire més contemporani, com ara mostres d’arquitectura efímera, trobades de joves creadors, converses sobre el futur d’Europa, etc. Per això, una jornada de debat com la d’avui, amb ponents de tant nivell, i amb un enunciat tan suggerent, és sens dubte una cita ben singular i ben destacada d’aquest Tricentenari.

Aquesta setmana estem celebrant la Setmana de Novel·la Històrica, al Born. I ahir, l’escriptor Alfred Bosch, autor de la trilogia 1714, va dir una frase que realment fa pensar. Va dir que els barcelonins del 1714 lluitaven per les seves llibertats però molts d’ells tenien esclaus. I és cert. També és cert que aquella era una societat estamental, amb moltes desigualtats, etc.

Per tant, les comparacions s’han de fer amb molt de compte. Dit això, no és cap mentida que els catalans del 1714 idolatraven les seves constitucions i realment se sentien més lliures, o si més no menys súbdits, que els seus veïns. Això es deu bàsicament a tres factors:

Una tradició pactista de govern, que contrastava vivament amb l’absolutisme castellà i francès, perquè obligava el rei a situar-se per sota de les lleis i a col·legislar amb les Corts.

Un seguit de normatives de caire garantista, que protegien els ciutadans de l’arbitrarietat del poder reial, en temes com ara la justícia, la fiscalitat o el servei militar. (A Catalunya, per exemple, la llar i la correspondència eren inviolables, i hi havia l’habeas corpus, és a dir, no es podia detenir ningú sense ordre judicial prèvia.)

I a Barcelona, a més, el Consell de Cent garantia la presència de menestrals, mercaders i artesans en el govern de la ciutat, la qual cosa va desaparèixer de cop amb la derrota del 1714.

Per tant, sense caure en glorificacions excessives, sí que podem afirmar que per als catalans del 1714, ser català no era tant qüestió de parlar en català o portar barretina, sinó que tenia a veure amb certa manera d’entendre la relació amb el poder polític. És per això que, uns quants anys després, Voltaire, un dels pares intel·lectuals de la revolució francesa, va lloar la resistència barcelonina del 1714 esmentant explícitament «l’amor extrem dels catalans per la llibertat».

Aquest és un llegat i uns valors que voldríem fer aflorar en aquest Tricentenari, i per això és tan important que la Fundació Ferrer i Guàrdia s’hi hagi volgut afegir. El tema s’ho val. La crisi econòmica ha destapat unes urgències que sovint poden ser utilitzades pels poders públics com a coartada per desatendre els drets individuals i els deures dels governs. Espero que el debat d’avui sigui profitós i ens ajudi a pensar i actuar. Ja que, com va dir Pierre Fougeyrollar, lluitar per la llibertat és una manera de ser lliure.

Moltes gràcies.

«És impossible entrendre la Guerra Civil espanyola sense llegir Incerta glòria de Joan Sales», deia Josep Maria Solé i Sabaté. I l’escoltava atentament José Enrique Ruiz-Domènec, l’autor de Ramon Guillem o el somni de Barcelona. Lluís Anton Baulenas deia que certs anacronismes a La ciudad de los prodigios d’en Mendoza no obsten perquè sigui una gran obra literària; Andreu Martín defensava que per fer novel·la històrica s’ha de tenir un tarannà obsessiu, i que cada cop que n’escriu una diu que serà l’última…

Ahir va tenir lloc la primera jornada de la Setmana de Novel·la Històrica a la Sala Moragues del Born Centre Cultural i va ser un autèntic luxe poder sentir autors i autores tan reconeguts, mentre debatien sobre la dificultat de novel·lar segles enllà, de la fascinació pel passat, del valor de Barcelona com a escenari d’arguments novel·lescos, ja siguin situats a l’antiga Barcino, a la ciutat baixmedieval, o a la gran i conflictiva urbs de l’època industrial. Un públic devot i atent va seguir els debats, i ho continuarà fent fins divendres.

Avui la setmana rep una visitant il·lustre: Lindsey Davis, guanyadora del primer Premi Internacional Barcino. Davis és famosa per haver donat vida al detectiu romà Marc Didi Falco, un Sherlock Holmes amb toga que ha reunit milers de lectors arreu del món (també aquí, tot i que l’oferta de la seva obra en català encara és insuficient). Un premi del tot merescut, que fa justícia i dóna relleu a un esdeveniment que espera fer-se un lloc en el nodrit calendari literari de Barcelona.

«Es venen senyories, a preu d’escombraries», deien els barcelonins el 1713, després que la pau d’Utrecht enterrés el somni de la Catalunya austriacista, i els ciutadans ennoblits per l’arxiduc Carles III veiessin com el seu ascens social quedava en no res. Aquesta és només una petita mostra de com l’humor, el sarcasme, la ironia i la paròdia apareixien a la Barcelona deprimida del tram final de la Guerra de Successió. Fins i tot durant el setge van produir-se petites mostres d’humor popular que miraven d’arrencar un somriure càustic en un panorama de desolació, decepció i ensorrament col·lectiu.

L’humor, doncs, no és un producte de la prosperitat i del benestar. És també un ingredient bàsic per treure ferro a les situacions difícils, i una arma per combatre els excessos i la prepotència dels poderosos. Al Born es va iniciar el dia 7 un cicle de xerrades sota el títol genèric d’Humor en temps difícils, que pretén portar a Barcelona, durant les pròximes setmanes, professionals de la rialla que han hagut de fer la seva feina en condicions ben adverses. Com la dictadura, la guerra o el conflicte civil.

En la xerrada d’ahir vam poder conèixer i escoltar els Malas Twins, dos bessons sirians que han pagat el seu sentit de l’humor amb la presó i l’exili. Van començar fent petites representacions davant dels seus amics a la seva habitació («el teatre més petit del món», asseguren). Actualment continuen reivindicant la llibertat de Síria amb els seus esquetxos, que enregistren al seu exili francès i divulguen per tot el món a través d’Internet. El seu testimoni va ser una lliçó de coratge i de professionalitat.

Ens van mostrar un esquetx en què un policia parla amb un manifestant detingut a la comissaria. I mentre li clava un mastegot darrere l’altre, li va dient «Volem dialogar, ho entens! Dialogar! Dialogar!»…

El somni dels Malas Twins és que es normalitzi la situació a Síria, que caigui el règim pervers que l’està tenallant, i poder actuar a Damasc davant d’un públic que està ansiós per disfrutar de la creació i de l’humor fet en llibertat.

Entrem al tercer mes del Tricentenari, i ho fem amb tres novetats que crec que val la pena ressaltar. Són activitats obertes al públic i comparteixen l’objectiu de fer arribar els valors de la commemoració a com més barcelonins millor.

La primera és l’espectacle Casanova en directe, una arriscada aposta teatral que dirigeix Oriol Broggi i produeix el seu equip de La Perla 29. Quan pensàvem com fer arribar el Tricentenari als diversos districtes de la ciutat, vam concebre una exposició itinerant i també (potser) un cicle de xerrades de caràcter divulgatiu, a càrrec d’algun historiador especialista en l’època. De seguida, però, vam pensar que valia la pena donar voltes a un format diferent, i vam decidir recórrer al teatre.

D’aquesta manera, qui recorrerà els districtes i els centres cívics no serà un historiador parlant del passat, sinó un protagonista dels fets del 1714 parlant del seu present. El protagonista és, ni més ni menys, Rafael Casanova, conseller en cap de la ciutat assetjada, encarnat per l’actor Xavier Boada. I la seva missió serà comparèixer davant dels barcelonins d’avui per explicar la dura realitat del setge i els motius pels quals la capital ha decidit no rendir-se. La gran novetat d’aquest muntatge és que Casanova es pot sotmetre a les preguntes del públic, com en una mena de roda de premsa avant la lettre. El calendari del seu periple pels centres cívics (començant el dia 4 a la Casa Elizalde) el podeu trobar aquí.

Aquest mes també estrenem dues activitats singulars, el cicle BornHumor, en què reflexionarem sobre el valor de l’humor en temps de setge, guerra o dictadura; i la Setmana de Novel·la Històrica, que pretén ser un punt de trobada per a la nombrosíssima comunitat de seguidors d’aquest gènere. Us en parlaré més endavant. De moment, us convido a buscar en Casanova i interpel·lar-lo, perquè la Història agafa sentit quan el present s’encara directament amb el passat.