Diumenge, el Consell Municipal d’Immigració em va convidar a la Trobada d’Entitats, que va convertir el Moll de la Barceloneta en un interessant mosaic de la ciutat d’avui. Parlar de la «immigració» com un tot és absurd, però sens dubte una de les millors maneres d’acostar-se a la diversitat del paisatge humà barceloní és veure de prop la feina de les entitats d’immigrants. Les associacions no s’han d’entendre com a col·lectius enyoradissos (tot i que el lligam comú de la terra d’origen és molt fort), sinó com una eina que fa més fàcil que els nouvinguts se sentin acompanyats en el procés que els converteix en conciutadans nostres. El pas del temps i l’escolarització dels fills solen fer la resta.

Que Barcelona, amb un alt percentatge d’immigrants, amb dotzenes de llengües convivint-hi, en un context de crisi econòmica tan aguda, hagi resistit la temptació de la xenofòbia i del conflicte ètnic diu molt a favor de la ciutat i dels que hi viuen. Ahir, a la Mostra d’Entitats, l’acolorit collage de roba, músiques, debats i activitats familiars ho posava de manifest.

Per això és tan satisfactori per a mi que el Consell Municipal d’Immigració, d’acord amb les entitats, decidís convidar-me a parlar del Tricentenari. Els ciutadans d’origen foraster, en general, observen amb curiositat l’efervescència política actual que viu Catalunya, i segur que es pregunten quin n’és l’origen. Per això em va semblar interessant parlar-los de què commemorem i com volem recordar-ho.

El que els vaig dir, bàsicament, és que el Tricentenari concerneix tots els barcelonins i barcelonines, ja que conté valors universals; que la Barcelona del 1700 també era una ciutat diversa i que la presència d’immigrants formava part del seu ADN. I finalment els vaig dir que els actes del Tricentenari eren una gran oportunitat per conèixer el passat i per celebrar el present.

És molt important que els nostres veïns i amics nascuts fora de Catalunya entenguin que el Tricentenari també és —si així ho volen— la seva festa.

Aquest estiu he tingut ocasió de llegir Vida de Napoleó, de Stendhal. No sóc un gran lector de novel·les (amb prou feines me’n recordo del seu El roig i el negre), però m’agrada quan els grans novel·listes es decideixen a escriure sobre fets reals, ja sigui en forma de memòries o de biografies. El que volia destacar, però, és la visió que Stendhal té d’Espanya als primers anys del segle XIX. Crec que és rellevant ara que en certs sectors s’intenta posar de moda una mena de negacionisme absurd sobre el 1714.

Tot i elogiar el coratge dels revoltats espanyols que van lluitar contra les invictes tropes napoleòniques –també a Catalunya, com testimonia la llegenda del timbaler del Bruc–, Stendhal es fa ressò del retard històric espanyol; afirma que «a Espanya tot és africà, i si l’espanyol fos musulmà seria un africà complet». L’escriptor francès atribueix els mals d’Espanya a tot un segle de monarques Borbons –un judici gens neutral– i, el que és més important, assenyala que, en la Guerra de Successió, «les províncies més il·lustrades [sic] van intentar desfer-se de Felip V i posar-se sota la protecció de l’arxiduc Carles d’Àustria, però per a la seva desgràcia no ho van aconseguir».

Aquest testimoni és prou il·lustratiu del significat que, amb el pas dels anys, Europa va donar a l’accés dels Borbons al tron espanyol. Un segle després, la Il·lustració hi havia passat de llarg.

Dimecres el PSC de Barcelona va tenir l’amabilitat de convidar-me a assistir a un debat sobre el Tricentenari. Els socialistes poden presumir de tenir bons historiadors en els seus rengles; en aquest cas, els ponents eren Joaquim Nadal, Joaquim Coll i Joan Fuster, moderats pel cap de l’oposició municipal, Jordi Martí. He de dir que els socialistes també poden presumir d’una altra cosa, que és la seva pluralitat: les tesis expressades a la taula –especialment per part de Coll i Nadal– sovint mostraven un gran distanciament. El debat posterior va ser enraonat, tot i que no hi van faltar les crítiques a la commemoració del Tricentenari i al discurs oficial sobre els fets del 1714.

He d’admetre que em vaig sentir molt més còmode amb les afirmacions de Joaquim Nadal, que va reivindicar la importància del llegat del Born i es va mostrar, en general, comprensiu amb la necessitat de difondre els fets del 1714 i les seves conseqüències des d’una òptica nova. Coll i Fuster, en canvi, van ser més crítics i van alertar contra «l’adoctrinament» de la població.

El risc d’adoctrinament sempre és real, però crec que la població catalana si es pot queixar d’alguna cosa és de l’ocultació de la seva pròpia història, per motius polítics, durant moltes dècades. I no em semblaria bé que es tornés a sepultar el jaciment del Born, ni el que significa –una de les pitjors calamitats que ha patit aquesta ciutat en tota la seva història– només per no ferir la sensibilitat dels que se senten incòmodes quan la conflictivitat entre Catalunya i Espanya s’aguditza.

Coll sosté que l’efemèride s’està plantejant com una justificació de l’independentisme, cosa amb la qual discrepo, encara que amb un programa tan ampli i amb tanta gent implicada és normal que els missatges siguin diversos i fins i tot confusos.

Però el discurs del Tricentenari a Barcelona, que s’expressa en el seu web, la seva documentació, el seu programa educatiu i en la seva campanya de comunicació, té uns eixos molt clars: recordar la Barcelona emergent del 1700, la seva tradició constitucional i garantista, i la pervivència del fet nacional català durant els 300 anys següents; reivindicar el càracter lliure i obert de Barcelona i «l’amor extrem dels catalans per la llibertat» que va esmentar Voltaire; i contribuir al debat sobre el futur paper de Catalunya a Europa.

Estic d’acord amb Jordi Martí quan va dir que la història tendeix a la complexitat i la política tendeix a la simplificació, i que, per tant, les commemoracions barregen dinàmiques que fan de mal combinar. El Tricentenari no va dirigit només a historiadors, sinó al públic en general, i és normal que busqui missatges més directes, conceptes comprensibles, valors com més universals millor, tot i el risc de caure en anacronismes. En aquest sentit, quan diem «Viure Lliure» no estem dient que els catalans del 1700 fossin més lliures que nosaltres; estem recordant un anhel compartit per tots plegats, una aspiració que depassa segles i fronteres.