Gràcies, Barcelona!

Han acabat el actes del Tricentenari a la ciutat de Barcelona. Després d’una mica més d’un any, el Piromusical adaptat per Lluís Danés ha posat un brillant punt final a un programa d’activitats extens i divers. Un programa que no hauria tingut la mateixa quantitat ni qualitat de continguts sense la feina precisa i creativa de l’àrea de Cultura de Proximitat de l’ICUB, dirigida per Rosa Mach, i l’equip de producció del Tricentenari BCN, amb Neus Junquera, Cristina Vila, Bel-Alícia Jaume i Marta Pérez.

Però tampoc no hauríem anat gaire lluny sense l’ajut inestimable de molts departaments, equipaments i entitats de l’Ajuntament de la ciutat. Començant pel mateix ICUB, les biblioteques, els centres cívics, els museus, els districtes, l’Institut Municipal d’Educació i tanta altra gent que ens ha ajudat des de l’administració municipal. Moltes gràcies a tots ells per l’ajuda i el suport. El meu reconeixement també al tinent d’alcalde Jaume Ciurana, amb qui ha estat un plaer col·laborar, i també a tots els grups municipals del consistori, amb els quals he mantingut un tracte regular i cordial, fins i tot des de la discrepància.

També voldria donar les gràcies a tantes i tantes entitats, grups de recerca, associacions i ciutadans individuals que ens han fet arribar propostes i ens han ajudat a fer arribar el Tricentenari a molts racons de la nostra ciutat. Barcelona ha demostrat un cop més la seva vitalitat i la seva capacitat d’organitzar-se des de la base. Aquesta commemoració ha estat, sense exagerar, una feina col·lectiva.

Durant les pròximes setmanes farem pública la memòria d’activitats d’aquest any tan intens. Tindrem temps per fer balanç. Però jo no em vull esperar a donar les gràcies a tota la ciutat per haver-me permès de viure una experiència com aquesta. Fins molt aviat!

 

 

Commemorar el futur?

Un dels primers eixos discursius que vam endegar amb el Tricentenari era un aparent oxímoron: commemorar el futur. El record del 1714 ens havia de servir per divulgar i entendre el passat, però també per imaginar l’esdevenidor. Filòsofs com Edgar Morin han explicat a bastament que els processos històrics són complexos, no lineals, sinó més aviat en forma de bucle perpetu, de tal manera que el passat condiciona el present de la mateixa manera que les expectatives de futur modelen visions sempre renovades del passat.

Si ens situem en un pla més concret, més pràctic, és evident que les efemèrides són moments que ajuden a la comprensió relativa de la realitat present, i que generen un clima adequat per parlar d’on som i on volem anar com a societat i com a individus.

D’aquesta reflexió va néixer, per exemple, el cicle de debats D.O. Europa, i també, en un registre ben diferent, la iniciativa Fàbrica Futur Barcelona, que el passat dia 17 vam cloure en un acte molt lluït a l’auditori del CaixaForum. Aquesta «fàbrica» ha estat un taller de discussió permanent entre 10 joves de disciplines diverses que han rebut un mateix encàrrec: imaginar el futur de la seva ciutat i el seu país, i dissenyar un projecte que pogués donar-hi resposta. Els joves —molts dels quals estan estudiant o ampliant la seva formació fora del nostre país— han demostrat una gran iniciativa, esperit d’equip i obertura mental, per tal de pensar projectes tan diferents com una app de coaching de relacions personals i socials, una iniciativa per potenciar la relació entre turistes i artistes locals, una sintetització emocional del menjar i un programa integral per introduir l’ensenyament dels llenguatges de programació a les aules.

En l’acte del CaixaForum, conduït per la Bibiana Ballbè, els joves van exposar els seus projectes i van posar-se en contacte amb els partners que, a partir d’ara, n’apadrinaran el desenvolupament. Va ser una gran festa de la creativitat, que va projectar una mirada jove i fresca sobre les possibilitats que ens ofereix el futur, entès com una oportunitat de posar les noves tecnologies al servei de les persones i del progrés social.

Feu una ullada al web de #ffbcn. Ha estat una gran fita del Tricentenari BCN (i també una de les últimes!) i m’agradaria molt pensar que aquesta Fàbrica del Futur pot ser l’embrió d’un centre que estimuli de forma permanent la creativitat i l’emprenedoria dels joves barcelonins.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una celebració al carrer

El Tricentenari BCN s’ha viscut en molts indrets de la ciutat. En equipaments, museus, escoles, esglésies… però sobretot a l’aire lliure. Als barcelonins no ens cal cap gran excusa per sortir al carrer i per fer-ne un espai compartit de comunicació, cultura, reivindicació o festa, segons els casos. Aquest estiu, veïns i visitants han trobat la petja del Tricentenari en molts racons, especialment de Ciutat Vella. Des dels mòduls de La batalla final, que ressegueixen l’escenari de l’assalt de l’11 de setembre de 1714, fins a les agosarades instal·lacions del circuit BCN Re.set, que ha portat destacats arquitectes d’arreu del món a plasmar sobre el terreny conceptes universals com ara democràcia, memòria o llibertat. Un altre punt de peregrinació ha estat la plaça Isidre Nonell, on l’espectacular fotomosaic de Joan Fontcuberta ha deixat bocabadats tots els qui l’han pogut gaudir de prop. En aquesta crònica de Manel Gil s’explica amb detall fins a quin punt la commemoració, a Barcelona, ha estat també un espectacle a l’aire lliure.

Aquest mes de setembre clourem el Tricentenari a la ciutat, i els carrers recuperaran el seu aspecte normal, tot i que tenim encara dues cites importants: la cloenda de Fàbrica Futur Barcelona, el dia 17 al Caixafòrum, i el Piromusical de la Mercè, el dia 24, que enguany, a més dels tradicionals al·licients del foc, l’aigua i la música, presenta un vibrant muntatge audiovisual dirigit per Lluís Danés, en una repassada onírica per aquests 300 anys de somnis i malsons, de creació i destrucció, de pors i esperances. Serà, sens dubte, un moment inoblidable.

 

 

 

 

Nostra Senyora de la Llibertat

Durant el setge del 1714, un grup de feligresos de la capella d’en Marcús, a l’actual barri de la Ribera, va decidir redactar uns goigs en honor a una imatge de la Mare de Déu que hi havia en aquella capella, sense cap advocació especial. Com que volien la intercessió celestial a favor de la seva causa, aquells ciutadans van batejar la imatge com a Nostra Senyora de la Llibertat. En els goigs, representen la Mare de Déu amb les Constitucions i altres drets de Catalunya a la mà, mentre que el nen Jesús sembla que fa voleiar un colom. «És vostre nom amb bellesa / escrit amb vostra mà dreta / confirmat amb rialleta / per vostre fill, que amb finesa / a un aucell promet franquesa / que apeteix la llibertat.»

És sabut que el fervor religiós va ser un dels principals estímuls de la resistència dels barcelonins davant l’invasor borbònic. Després de la renúncia del general Villarroel, la Mare de Déu de la Mercè va ser cridada a comandar la defensa; i el darrer contraatac de Rafael Casanova es va fer enarborant la bandera de Santa Eulàlia, a la qual s’atribuïen propietats miraculoses.

És frapant veure com els barcelonins divinitzaven la llibertat i l’associaven als valors més sagrats. Jo, que no sóc de resar, si ara mateix hagués d’encomanar-me a algun personatge celestial, no dubtaria a fer-ho a Nostra Senyora de la Llibertat. Tot i que no sé quina opinió en tenen, les autoritats eclesiàstiques, d’una devoció tan particular com la que van mostrar els barcelonins de la capella d’en Marcús…

Els goigs es poden veure en una interessantíssima exposició al Museu de la Música, que explica el xoc de tendències musicals i les diverses expressions de música i cultura popular a la Barcelona de la Guerra de Successió. Més informació aquí.

 

Felip d’Àustria

Fa pocs dies el professor Joaquim Albareda va parlar de la figura de Ramon de Vilana-Perlas, secretari de Carles III durant la Guerra de Successió. Va ser en el marc d’un acte organitzat per la Fundació Ernest Lluch, que a més de polític i economista va ser un dels grans experts en l’austriacisme i en la seva aposta per una Espanya diferent de la que prefigurava el centralisme borbònic. De tot plegat en vaig fer un article per al diari Ara, que podeu llegir aquí.

 

Villarroel, un «homenaxe»

Aquest dissabte va tenir lloc al Saló de Cent el Dia das Letras Galegas, una cita especialment estimada per la nombrosa comunitat d’origen gallec que resideix a Catalunya. En l’edició d’enguany, i amb motiu del Tricentenari, les entitats culturals gallegues de Barcelona van tenir l’amabilitat de convidar-me a l’acte per parlar de la figura del general Antonio de Villarroel, comandant de la defensa de Barcelona el 1714, i també d’origen gallec. Us adjunto el meu text:

 

Moltes gràcies a tothom.

És un plaer molt especial dirigir-me avui a tots vostès. Avui que parlem de Galícia i de les lletres gallegues, és també un dels dies en què Barcelona és més Barcelona que mai, en què la capital de Catalunya es mostra com el que volem que sigui, és a dir, un mosaic i també un espai obert per a les cultures diverses dels seus ciutadans.

Se m’ha ofert la possibilitat de parlar-los breument d’una figura que, com tants de vostès, repartia el seu afecte entre la seva terra d’origen i la seva terra d’adopció. Es tracta d’un personatge clau per entendre els fets de 1714, que enguany recordem amb el nostre Tricentenari. Es tracta del general Antonio de Villarroel i Peláez, comandant en cap de les tropes que van defensar la ciutat de Barcelona durant el llarguíssim setge de 1713 i 1714. No es pot dir que sigui un personatge oblidat, perquè dóna nom a un important carrer de Barcelona, i la seva actitud coratjosa és destacada en tota la bibliografia referida a aquell episodi.

A més, la novel·la Victus, d’Albert Sánchez Piñol —que ja és un best-seller a tot Espanya, i comença a ser-ho també a fora, gràcies a les múltiples traduccions—, ha reivindicat la figura de Villarroel molt per damunt de l’heroi tradicional del 1714, el conseller en cap Rafael Casanova.

Crec que seria una mica absurd establir una competició entre els mèrits de Villarroel i els de Casanova. Fet i fet, l’un era militar, i l’altre un polític. I tots dos estaven a favor de la rendició de la ciutat quan l’únic que es podia esperar era un absurd vessament de sang. Però és evident que Casanova, amb el seu monument, que cada 11 de setembre s’omple de flors, va adquirir durant el segle XIX una autèntica condició de símbol. El cas, però, és que després de ser ferit el mateix dia 11, en el curs d’un valent contraatac amb la bandera de Santa Eulàlia al braç, Casanova es va poder refugiar a Sant Boi, i al cap de poc temps tornava a passejar per Barcelona fent d’advocat, ben a prop d’aquí, al carrer dels Banys Nous.

Villarroel no va tenir aquesta sort. Com a militar, no es va poder beneficiar de l’amnistia general, concedida pels ocupants a condició que cessés la resistència, i va ser empresonat pràcticament fins a la seva mort. Per tant, es pot dir que Villarroel va donar la seva vida per Barcelona i per la causa de les llibertats de Catalunya. No va ser el primer foraster, ni l’últim, que va fer història en aquesta ciutat que tan sovint ha estat terra d’acollida.

Antonio de Villarroel va néixer a Barcelona, però era fill d’un militar originari de Vilanova dos Infantes, a la província d’Ourense. La seva mare era asturiana. De fet, la carrera militar de Villarroel el va dur d’una punta a l’altra d’Espanya. I si bé en un principi va acceptar l’accés dels Borbons al tron espanyol, combatent a la guerra en el bàndol contrari als catalans, després va decidir posar-se a les ordres del candidat austriacista, i així és com va acabar el 1713 dirigint la defensa de la seva ciutat natal, últim baluard austriacista a la Península.

Barcelona tenia aleshores 38.000 habitants i es resumia en els límits de l’actual districte de Ciutat Vella, és a dir el mar, el Paral·lel, les rondes de Sant Pau, Sant Antoni i Sant Pere, l’Arc de Triomf i l’actual parc de la Ciutadella. Per defensar-la, Villarroel comptava amb uns 5.000 homes, entre soldats professionals i la milícia urbana de la Coronela, formada pels gremis de la ciutat. Davant seu aviat es van concentrar 40.000 soldats castellans i francesos, que tenien l’objectiu de rendir Barcelona a l’obediència de Felip V. Les autoritats catalanes, abandonades a la seva sort pels austríacs i els anglesos, exigien poder conservar les seves constitucions, que els garantien un nivell de sobirania que Felip V rebutjava perquè —cito paraules textuals— «los deja más repúblicos que a los ingleses».

El somni dels catalans que el 1700 pretenien fer del seu país «l’Holanda del sud», una terra de prosperitat i llibertats que encapçalés la regeneració de la monarquia hispànica, es va enfonsar en aquells mesos. I amb ell, cinc segles de tradició jurídica i política, de govern pactista, de garanties individuals que limitaven el poder del rei en uns termes només comparables als d’Anglaterra.

El setge va durar 15 mesos i va posar a prova l’enteresa dels barcelonins. Les bombes van destruir una de cada 3 cases. Les contínues escaramusses van causar una gran mortaldat entre els dos bàndols. Quan les dones i els nens van sortir a fora buscant refugi, les tropes borbòniques les van obligar a fer marxa enrere. El mes d’agost de 1714, després d’una duríssima batalla al baluard de Santa Clara, el general Villarroel va intentar convèncer les autoritats que continuar la lluita era un suïcidi. Alguns polítics el van secundar; entre ells, Rafael Casanova. Però la majoria va decidir resistir fins al final, sota la pressió d’una població enfervorida. En aquestes circumstàncies, Villarroel va presentar la dimissió, afirmant que la decisió de la lluita a ultrança contravenia tota lògica militar, i glossant «el renombre inmortal de la Nación a la que yo, como hijo de esta ciudad, con razón me glorio de nativo».

El Consell de Cent, honorablement, li va agrair els serveis prestats i va posar a la disposició del general un vaixell per traslladar-se a Mallorca amb la seva família. L’endemà, les autoritats van decidir nomenar generala de la defensa de la ciutat la Mare de Déu de la Mercè, la qual cosa indica que els defensors ja només confiaven en la providència.

A l’alba del dia 11, Villarroel era a casa amb l’equipatge fet. Però en sentir que començava l’assalt final, el general no es va veure amb cor de deixar sols els seus homes, i va optar per romandre a la ciutat. Després de deu hores de lluita, quan els borbònics havien aconseguit una modesta penetració al costat oriental de la muralla, Villarroel va reagrupar els seus escassos efectius per conduir una càrrega de cavalleria a la zona del Bornet, just on ara s’alça el Born Centre Cultural. Allà va esperonar els seus homes apel·lant al seu orgull de catalans, i a la defensa de la llibertat de Catalunya i de tot Espanya. Perquè Villarroel creia que l’ascens al tron dels Borbons francesos era una desgràcia per a tota la monarquia hispànica.

El contraatac va fracassar davant la desigualtat de forces, i a més Villarroel va ser ferit en una cama. Poc després, ell mateix va indicar als consellers de la ciutat que s’havia de capitular. Cal dir que la resistència de la ciutat no va ser inútil, perquè sense aquesta lluita continuada és molt difícil que els assaltants haguessin acceptat negociar. Almenys, es va aconseguir que les vides i les propietats dels barcelonins fossin respectades. Però els caps militars van conèixer la presó, l’exili o la mort. Villarroel va ser confinat al castell de San Antón, una fortificació situada en un penyal de la badia d’A Coruña. Segons sembla, amb la marea alta l’aigua li entrava a la cel·la fins als genolls, per la qual cosa Villarroel va acabar paralític i va morir després de 12 anys de confinament.

Creo que neste Tricentenario, e especialmente hoxe, que nos atopamos para celebrar unha das xoias de Galicia, que é a súa lingua, é fermoso que poidamos lembrar a figura dun galego-catalán que, como tantos outros, fixo súa esta ciudade e pagou o prezo máis alto por defendela. Por sorte, hoxe en día nin Cataluña nin ningunha outra causa nos reclama sacrificios tan estremos. A democracia dános as ferramentas para que todos os cidadáns, calquera que sexa a súa orixe, expresen as súas ideas e as súas aspiracións.

 O que a història nos reclama, iso si, é que recordemos exemplos coma o de Villarroel, tanto pola súa xenerosidade, como pola súa condición de catalán de adopción; e por este motivo honrámolo celebrando que esta ciudade, 300 anos despois, continua exercindo coma capital de Cataluña e coma punto de encontro de persoas e de culturas.

Moitas grazas.

Espuche, l’home del segle XVIII

Albert Garcia Espuche ha passat tants dies voltant pel jaciment del Born i capbussant-se en la paperassa de la Guerra de Successió que gairebé coneix aquella realitat millor que l’actual. «Sóc un home del segle XVIII», sol dir, fent broma. Un passeig amb ell pels carrers desenterrats del Born és una experiència sorprenent. A cada racó, l’Espuche ha documentat una compravenda, una mort cruenta, un embolic de faldilles o una transacció comercial. Tot plegat és mèrit de la seva perseverança, i de l’afany documentalista dels notaris barcelonins en els últims 300 anys.

Enguany Albert Garcia Espuche ha presentat un estudi imprescindible, que porta per títol Una ciutat assetjada: Barcelona 1713-1714. En aquest volum no es parla tant de política, diplomàcia i guerra, com de la vida quotidiana dels barcelonins que van haver de patir els 14 mesos de setge previs a la caiguda de la ciutat. Entre les moltes dades que s’hi ofereixen, n’hi ha una de sorprenent i commovedora: una jove parella de la ciutat va decidir casar-se, a Santa Maria del Mar, l’11 de setembre de 1714, el mateix dia que les autoritats van decidir capitular davant les tropes francocastellanes. Un testimoni d’amor i esperança en un entorn de ruïna, que va inspirar els protagonistes de l’Auca del Born, escrita per Jordi Casanovas per a la inauguració del nou Born Centre Cultural, el setembre passat.

Si voleu saber més d’aquesta obra, us recomano aquesta crònica del Quadern de EL PAÍS i aquesta altra que va aparèixer al digital de cultura El Núvol.

 

 

Albert Garcia Espuche va néixer a Barcelona el 1951. És doctor en arquitectura i en història, matèria en la qual fa tres dècades ja va fer la tesi doctoral sobre la Barcelona del segle XVIII. Abans de dedicar set anys de la seva trajectòria a l’estudi detallat de la Barcelona del 1700 que el jaciment arqueològic del Born ha permès documentar, va ser director d’exposicions i de recerca del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, on l’any 2000 va crear el Premi Europeu de l’Espai Públic. El 2004 també va ser director d’exposicions del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona.

Com a historiador, ha publicat Espai i societat a la Barcelona preindustrial (1988), La construcció d’una ciutat. Mataró 1500-1900 (1989), Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña 1550-1640 (1998), Barcelona entre dues guerres. Economia i vida quotidiana 1652-1714 (2005) i La Ciutat del Born. Vida quotidiana i economia a Barcelona: segles XIV a XVIII (2009). Va dirigir la col·lecció «Seminaris Urbans», del CCCB, i actualment dirigeix la col·lecció «Barcelona 1700». També ha fet una incursió en el gènere de la novel·la amb El inventario (2002).

 

Venim d’Utrecht

Avui ha començat a Barcelona la principal cita acadèmica del Tricentenari, el congrés sobre Els Tractats d’Utrecht. Clarors i foscors de la pau. La resistència dels catalans, que tindrà lloc del 9 al 12 d’abril a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya (dies 9, 10 i 11) i al Castell de Cardona (dia 12). Hi participen destacats especialistes d’arreu d’Europa, entre els quals hi ha Lucien Bély, que n’ha fet la lliçó inaugural.

El Tractat d’Utrecht del 1713 suposa una fita històrica per a Europa, ja que va refer l’equilibri de poders al continent després d’una llarga i penosa guerra. En aquesta partida d’escacs, Catalunya hi va jugar el paper d’un peó, tot i que sempre va defensar el seu protagonisme diferenciat. I, de fet, va denunciar el Tractat d’Utrecht i va decidir resistir en solitari contra Felip V, amb el resultat de tots conegut.

En la inauguració del congrés, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, he saludat els assistents amb unes paraules de Francesc Eiximenis. Us adjunto la meva breu intervenció:

Bon dia i benvinguts a Barcelona.

Com que només tinc dos minuts, els cediré gustosament a Francesc Eiximenis, un dels principals representants de l’humanisme a Catalunya, i un dels teòrics del pactisme al segle XIV.

«Requereix encara la cosa pública per a la seva conservació que sigui ordenada i regida per nobles i profitoses lleis (…) i els jutges tostemps han de girar les lleis per a la conservació de la cosa pública, ja que per això són fetes principalment.

I així com la medicina no és feta per a profit del metge, sinó que és solament per procurar salut al malalt, així la llei no ha d’ésser feta per a profit personal del príncep ni d’altre en particular, sinó per a profit de la cosa pública (…) per tant, el príncep, que ha d’ésser el bon metge, estudia amb bones lleis i amb bons costums per tornar-la a la salut (…).»

«Si el príncep no és profitós a allò pel qual és elegit per la comunitat, aquesta roman en son plen poder de prendre al príncep la seva senyoria (…) Si es demostra clarament que el príncep no serva els pactes, sense cap excusa es deu tenir per deposat; i si no ho fa, ell ha de ser tingut no com a rei, sinó com a tirà.»

Aquesta tradició política, jurídica i fins i tot —si m’ho permeten— moral és una part essencial del patrimoni que els catalans van defensar aferrissadament durant la Guerra de Successió. Per això creiem que val la pena commemorar el Tricentenari dels fets del 1714, que són una conseqüència directa del Tractat d’Utrecht.

Espero que tinguin una bona estada i que aquest congrés sigui profitós.

 

 

 

 

 

 

 

La dona de la muralla

«Barcelona, 8 d’agost de 1714»

«Em va succeir que, estant de guàrdia al costat dret de la bretxa reial, vaig veure venir una dona sobre el terraplè de la muralla, i vaig manar a un caporal d’esquadra que s’avancés a dir-li que no podia passar (…) Li vaig advertir que corria un gran risc, i ella va respondre que cada matí després d’oir missa recorria la muralla, i que no podia dormir sense veure amb els seus propis ulls com estaven les bretxes i els baluards i que després avisava de qualsevol falta o descuit. Sentit això, li vaig dir que seguís el seu camí.»

Francesc de Castellví, Narraciones Históricas.

Premsa i propaganda

El col·legi de periodistes de Barcelona s’ha afegit al Tricentenari a través d’una exposició que intenta explicar com es gestionava la informació en la Barcelona del 1714. La mostra porta per títol «1714. Notícies i propaganda», i ha estat comissariada per Jaume Guillamet i Daniel Venteo.

Des de la segona meitat del segle XVII, els poders públics europeus van començar a sentir la necessitat de canalitzar la informació generada als seus respectius territoris. Així van néixer les gasetes, que explicaven els esdeveniments d’interès a un públic forçosament reduït (a causa de l’alt índex d’analfabetisme). En el període de la Guerra de Successió, a més, van començar a proliferar els textos polítics anònims, els opuscles, els pamflets i els argumentaris, generalment editats pels governs per incidir sobre l’opinió de la gent. És a dir: l’opinió pública. Un concepte contemporani, que confirma que 1714 és una data important en la transició cap al món modern.

A la mostra es pot veure molt de material imprès, i també una troballa que Venteo ha fet als arxius vaticans: diversos exemplars del Diari del Setge de Barcelona, del qual no en quedaven còpies perquè van desaparèixer amb l’ocupació borbònica.

Ben aviat —la data definitiva se sabrà en breu— complementarem aquesta iniciativa amb una taula rodona que, sota el títol «Com es genera l’opinió pública?», reunirà quatre prestigiosos professionals del periodisme per tal que debatin sobre com ha canviat en els darrers temps el procés de generació i difusió de la informació.

Es tracta, un cop més, d’assolir un doble objectiu: conèixer millor els fets que commemorem i posar-los en relació amb el nostre present.