Aquest estiu he tingut ocasió de llegir Vida de Napoleó, de Stendhal. No sóc un gran lector de novel·les (amb prou feines me’n recordo del seu El roig i el negre), però m’agrada quan els grans novel·listes es decideixen a escriure sobre fets reals, ja sigui en forma de memòries o de biografies. El que volia destacar, però, és la visió que Stendhal té d’Espanya als primers anys del segle XIX. Crec que és rellevant ara que en certs sectors s’intenta posar de moda una mena de negacionisme absurd sobre el 1714.

Tot i elogiar el coratge dels revoltats espanyols que van lluitar contra les invictes tropes napoleòniques –també a Catalunya, com testimonia la llegenda del timbaler del Bruc–, Stendhal es fa ressò del retard històric espanyol; afirma que «a Espanya tot és africà, i si l’espanyol fos musulmà seria un africà complet». L’escriptor francès atribueix els mals d’Espanya a tot un segle de monarques Borbons –un judici gens neutral– i, el que és més important, assenyala que, en la Guerra de Successió, «les províncies més il·lustrades [sic] van intentar desfer-se de Felip V i posar-se sota la protecció de l’arxiduc Carles d’Àustria, però per a la seva desgràcia no ho van aconseguir».

Aquest testimoni és prou il·lustratiu del significat que, amb el pas dels anys, Europa va donar a l’accés dels Borbons al tron espanyol. Un segle després, la Il·lustració hi havia passat de llarg.