Villarroel, un «homenaxe»

Aquest dissabte va tenir lloc al Saló de Cent el Dia das Letras Galegas, una cita especialment estimada per la nombrosa comunitat d’origen gallec que resideix a Catalunya. En l’edició d’enguany, i amb motiu del Tricentenari, les entitats culturals gallegues de Barcelona van tenir l’amabilitat de convidar-me a l’acte per parlar de la figura del general Antonio de Villarroel, comandant de la defensa de Barcelona el 1714, i també d’origen gallec. Us adjunto el meu text:

 

Moltes gràcies a tothom.

És un plaer molt especial dirigir-me avui a tots vostès. Avui que parlem de Galícia i de les lletres gallegues, és també un dels dies en què Barcelona és més Barcelona que mai, en què la capital de Catalunya es mostra com el que volem que sigui, és a dir, un mosaic i també un espai obert per a les cultures diverses dels seus ciutadans.

Se m’ha ofert la possibilitat de parlar-los breument d’una figura que, com tants de vostès, repartia el seu afecte entre la seva terra d’origen i la seva terra d’adopció. Es tracta d’un personatge clau per entendre els fets de 1714, que enguany recordem amb el nostre Tricentenari. Es tracta del general Antonio de Villarroel i Peláez, comandant en cap de les tropes que van defensar la ciutat de Barcelona durant el llarguíssim setge de 1713 i 1714. No es pot dir que sigui un personatge oblidat, perquè dóna nom a un important carrer de Barcelona, i la seva actitud coratjosa és destacada en tota la bibliografia referida a aquell episodi.

A més, la novel·la Victus, d’Albert Sánchez Piñol —que ja és un best-seller a tot Espanya, i comença a ser-ho també a fora, gràcies a les múltiples traduccions—, ha reivindicat la figura de Villarroel molt per damunt de l’heroi tradicional del 1714, el conseller en cap Rafael Casanova.

Crec que seria una mica absurd establir una competició entre els mèrits de Villarroel i els de Casanova. Fet i fet, l’un era militar, i l’altre un polític. I tots dos estaven a favor de la rendició de la ciutat quan l’únic que es podia esperar era un absurd vessament de sang. Però és evident que Casanova, amb el seu monument, que cada 11 de setembre s’omple de flors, va adquirir durant el segle XIX una autèntica condició de símbol. El cas, però, és que després de ser ferit el mateix dia 11, en el curs d’un valent contraatac amb la bandera de Santa Eulàlia al braç, Casanova es va poder refugiar a Sant Boi, i al cap de poc temps tornava a passejar per Barcelona fent d’advocat, ben a prop d’aquí, al carrer dels Banys Nous.

Villarroel no va tenir aquesta sort. Com a militar, no es va poder beneficiar de l’amnistia general, concedida pels ocupants a condició que cessés la resistència, i va ser empresonat pràcticament fins a la seva mort. Per tant, es pot dir que Villarroel va donar la seva vida per Barcelona i per la causa de les llibertats de Catalunya. No va ser el primer foraster, ni l’últim, que va fer història en aquesta ciutat que tan sovint ha estat terra d’acollida.

Antonio de Villarroel va néixer a Barcelona, però era fill d’un militar originari de Vilanova dos Infantes, a la província d’Ourense. La seva mare era asturiana. De fet, la carrera militar de Villarroel el va dur d’una punta a l’altra d’Espanya. I si bé en un principi va acceptar l’accés dels Borbons al tron espanyol, combatent a la guerra en el bàndol contrari als catalans, després va decidir posar-se a les ordres del candidat austriacista, i així és com va acabar el 1713 dirigint la defensa de la seva ciutat natal, últim baluard austriacista a la Península.

Barcelona tenia aleshores 38.000 habitants i es resumia en els límits de l’actual districte de Ciutat Vella, és a dir el mar, el Paral·lel, les rondes de Sant Pau, Sant Antoni i Sant Pere, l’Arc de Triomf i l’actual parc de la Ciutadella. Per defensar-la, Villarroel comptava amb uns 5.000 homes, entre soldats professionals i la milícia urbana de la Coronela, formada pels gremis de la ciutat. Davant seu aviat es van concentrar 40.000 soldats castellans i francesos, que tenien l’objectiu de rendir Barcelona a l’obediència de Felip V. Les autoritats catalanes, abandonades a la seva sort pels austríacs i els anglesos, exigien poder conservar les seves constitucions, que els garantien un nivell de sobirania que Felip V rebutjava perquè —cito paraules textuals— «los deja más repúblicos que a los ingleses».

El somni dels catalans que el 1700 pretenien fer del seu país «l’Holanda del sud», una terra de prosperitat i llibertats que encapçalés la regeneració de la monarquia hispànica, es va enfonsar en aquells mesos. I amb ell, cinc segles de tradició jurídica i política, de govern pactista, de garanties individuals que limitaven el poder del rei en uns termes només comparables als d’Anglaterra.

El setge va durar 15 mesos i va posar a prova l’enteresa dels barcelonins. Les bombes van destruir una de cada 3 cases. Les contínues escaramusses van causar una gran mortaldat entre els dos bàndols. Quan les dones i els nens van sortir a fora buscant refugi, les tropes borbòniques les van obligar a fer marxa enrere. El mes d’agost de 1714, després d’una duríssima batalla al baluard de Santa Clara, el general Villarroel va intentar convèncer les autoritats que continuar la lluita era un suïcidi. Alguns polítics el van secundar; entre ells, Rafael Casanova. Però la majoria va decidir resistir fins al final, sota la pressió d’una població enfervorida. En aquestes circumstàncies, Villarroel va presentar la dimissió, afirmant que la decisió de la lluita a ultrança contravenia tota lògica militar, i glossant «el renombre inmortal de la Nación a la que yo, como hijo de esta ciudad, con razón me glorio de nativo».

El Consell de Cent, honorablement, li va agrair els serveis prestats i va posar a la disposició del general un vaixell per traslladar-se a Mallorca amb la seva família. L’endemà, les autoritats van decidir nomenar generala de la defensa de la ciutat la Mare de Déu de la Mercè, la qual cosa indica que els defensors ja només confiaven en la providència.

A l’alba del dia 11, Villarroel era a casa amb l’equipatge fet. Però en sentir que començava l’assalt final, el general no es va veure amb cor de deixar sols els seus homes, i va optar per romandre a la ciutat. Després de deu hores de lluita, quan els borbònics havien aconseguit una modesta penetració al costat oriental de la muralla, Villarroel va reagrupar els seus escassos efectius per conduir una càrrega de cavalleria a la zona del Bornet, just on ara s’alça el Born Centre Cultural. Allà va esperonar els seus homes apel·lant al seu orgull de catalans, i a la defensa de la llibertat de Catalunya i de tot Espanya. Perquè Villarroel creia que l’ascens al tron dels Borbons francesos era una desgràcia per a tota la monarquia hispànica.

El contraatac va fracassar davant la desigualtat de forces, i a més Villarroel va ser ferit en una cama. Poc després, ell mateix va indicar als consellers de la ciutat que s’havia de capitular. Cal dir que la resistència de la ciutat no va ser inútil, perquè sense aquesta lluita continuada és molt difícil que els assaltants haguessin acceptat negociar. Almenys, es va aconseguir que les vides i les propietats dels barcelonins fossin respectades. Però els caps militars van conèixer la presó, l’exili o la mort. Villarroel va ser confinat al castell de San Antón, una fortificació situada en un penyal de la badia d’A Coruña. Segons sembla, amb la marea alta l’aigua li entrava a la cel·la fins als genolls, per la qual cosa Villarroel va acabar paralític i va morir després de 12 anys de confinament.

Creo que neste Tricentenario, e especialmente hoxe, que nos atopamos para celebrar unha das xoias de Galicia, que é a súa lingua, é fermoso que poidamos lembrar a figura dun galego-catalán que, como tantos outros, fixo súa esta ciudade e pagou o prezo máis alto por defendela. Por sorte, hoxe en día nin Cataluña nin ningunha outra causa nos reclama sacrificios tan estremos. A democracia dános as ferramentas para que todos os cidadáns, calquera que sexa a súa orixe, expresen as súas ideas e as súas aspiracións.

 O que a història nos reclama, iso si, é que recordemos exemplos coma o de Villarroel, tanto pola súa xenerosidade, como pola súa condición de catalán de adopción; e por este motivo honrámolo celebrando que esta ciudade, 300 anos despois, continua exercindo coma capital de Cataluña e coma punto de encontro de persoas e de culturas.

Moitas grazas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>