Una ocasió perduda

Ahir vam fer pública una mala notícia: va caure del nostre programa un dels seus actes més atractius, la gala del lliurament del premi Ambassador of Conscience del 2014, prevista per al 19 de març al Palau de la Música. Aquesta gala l’organitza cada any la fundació Art for Amnesty, vinculada a Amnistia Internacional. Per mediació de Lluís Danés, que ha col·laborat amb aquesta entitat en diverses ocasions, vam convidar Art for Amnesty a portar la gala a Barcelona. En anteriors edicions, el premi s’havia concedit a personalitats que s’havien distingit per la lluita en favor dels drets humans i les llibertats civils arreu del món. Gent com Nelson Mandela, Mary Robinson, U2 i —en l’edició del 2013— Harry Belafonte i Malala Yousafzai.

Per al Tricentenari BCN era molt important aquest acte. Hem posat molt l’accent a reivindicar el 1714 pel que té de defensa de la tradició constitucional catalana enfront de l’absolutisme. Hem impulsat múltiples iniciatives per obrir una reflexió sobre la renovada vigència dels conceptes de llibertat, drets civils, ciutadania… i ens hem esforçat per vincular la commemoració amb una imatge de Barcelona com a ciutat lliure i defensora dels drets de les persones. Per tot això, estàvem molt contents d’acollir a la ciutat una gala vinculada a una entitat tan important com Amnistia Internacional.

El juny passat, dies abans de presentar en públic el programa del Tricentenari BCN, vaig confirmar personalment amb el president d’Art for Amnesty, Bill Shipsey, el seu acord per portar la gala a Barcelona. Des del primer moment va quedar clar que seria un acte d’Art for Amnesty, i que l’Ajuntament hi col·laborava cedint el Palau de la Música Catalana. Posteriorment vam contactar amb Amnistia Internacional Catalunya per tal de donar-los la bona notícia, i la seva receptivitat va ser òptima, tot i que en aquell moment ja vam començar a tenir notícia que la secció espanyola no acceptava la decisió d’Art for Amnesty.

Amnistia Internacional té la política de respectar l’autoritat de les seves seccions «nacionals» en tot allò que té lloc en el seu territori, i va fer costat a la secció espanyola, tot i els sincers intents de Bill Shipsey per convèncer-los en sentit contrari. Jo mateix vaig parlar també amb Esteban Beltrán, president d’Amnistia a Espanya, però es va negar taxativament a discutir la qüestió, al·legant que la coincidència de l’acte amb el Tricentenari el feia inviable. En tot moment vaig reiterar a Beltrán que el desenvolupament de l’acte correria a càrrec d’Art for Amnesty i que la presència del Tricentenari seria testimonial, però no vaig ser capaç de convence’l.

Ahir la secció espanyola d’AI va emetre un comunicat en què assegura que la decisió sobre la gala no era ferma —cosa que, en cas que sigui certa, és responsabilitat exclusiva d’AI i Art for Amnesty— i esmentava diversos arguments certament discutibles, com ara els dubtes sobre la viabilitat econòmica de la gala (en cap moment es va pensar que la secció espanyola hi contribuís).

El cert, en qualsevol cas, és que Amnistia-Catalunya ha quedat al marge de la presa de decisió en un afer que l’atenyia directament. La qual cosa, per mi —i ara parlo com a soci—, demostra la necessitat que obtingui personalitat jurídica pròpia. Crec que la gala del Palau hauria estat una gran oportunitat per fer difusió de la copiosa activitat que Amnistia fa a Catalunya, i és una llàstima que s’hagi malbaratat.

He vist a la xarxa que alguns socis catalans s’han plantejat tallar tota col·laboració amb l’entitat. Per mi aquesta no és la solució. Amnistia fa una gran feina de conscienciació des de fa molt de temps, i el que necessitem és enfortir-la i, si pot ser, convèncer els seus membres de la necessitat que assumeixin com a propi —ells també— el dret a decidir.

El Tricentenari BCN continua! I tenim moltes més coses per oferir a la ciutat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

4 comentaris a “Una ocasió perduda

  1. Amnistia Internacional perd credibilitat quan no defensa el dret a l’autodeterminació dels pobles, dret reconegut a la carta de nacions unides, al pacte internacional dels drets civils i polítics i a la declaració universal dels drets humans. A banda, quina mena de diàleg i entesa promou aquesta entitat quan el màxim responsable d’Espanya no vol ni dialogar ni donar explicacions sobre “la qüestió”? Fa pudor d’una decisió visceral més que raonada. Gran decepció…..

  2. Hi ha una sentència valenciana que diu: On no em volen, no vull estar. I em pregunte com és possible que una organització que s’enfronta a dictadures de tota mena, s’arronse davant un estat que diu que és democràtic, per més que la realitat dels fets el situe sovint en l’òrbita dels països totalitaris. És per covardia que AI no s’enfronta a Espanya? O AI és com el jutge Garzón, que perseguia els torturadors llunyans però encobria la tortura a Espanya?

  3. M’ha sabut molt de greu el fet que denuncieu en aquesta entrada del blog. No he tingut més remei que donar-me de baixa d’AI davant una actitud servil amb el govern espanyol i una total incomprensió envers els actes del Tricentenari i el tarannà democràtic i respectuós dels catalans. Allà ells. Però no patiu, seguiré ajudant AI perquè crec en la seva tasca i la seva missió: ho faré afiliant-me a una altra secció nacional… l’anglesa, per exemple. Quan AI Catalunya tingui “personalitat jurídica pròpìa” en tornem a parlar.

  4. [destinatari personal: Sr. Toni Soler] Dispenseu que aprofiti aquest “post” per a fer-vos arribar un comentari que no hi correspon (no he trobat altra manera de fer-ho, ni amb la “bústia de propostes” ni “bústia de suggeriments” del web del Tricentenari).
    Vaig assistir fa uns dies a la vostra conferència sobre el Tricentenari, en un acte de la Fundació Fòrum Barcelona, que em va agradar molt (aquest no és el típic elogi abans de la crítica); en el curs del vostre parlament vàreu esmentar allò de les “constitucions … privilegis” … Privilegis !?
    I simplement us vull pregar que, vós que en sabeu el significat genuí, cada vegada que esmenteu aquest mot, especialment en public i amb auditoris diversos i en general, i si pot ser també en el mateix web del Tricentenari i en altres ocasions i suports, expliqueu que “privilegis” = “privi” + “legis”, és a dir, significa “lleis pròpies” (etimològicament i en sentit històric). Temo, donat a més l’encara idiosincràsia catalana tradicional i l’eventual suspicàcia catalana o nouvinguda adoptiva (permeteu-me la, tanmateix cautelosa, referència a uns i altres, tots catalans), que sigui entès en un sentit “negatiu”, fins i tot des d’ambdues perspectives (crec que enteneu el que vull dir).
    Catalunya i els catalans no tenien aleshores (com no han tingut després, més aviat tot el contrari) “privilegis”, en el sentit semàntic que avui en dia té, sinó que el que tenien era unes Lleis Pròpies, mostra, precisament, de la nació i de la seva sobirania (encara que incomplerta si no traïda per la Corona Hispànica).
    Oi que convindria evitar, o desfer, un malentès així !. Moltes gràcies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>