Aquest divendres 15 té lloc la jornada de debat Crisi i llibertats civils, organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia en el marc del Tricentenari BCN. Diversos experts d’aquí i de fora hi debaten sobre com el context de crisi econòmica afavoreix un retrocés de les llibertats individuals. Us adjunto el parlament que hi he fet en la sessió de presentació.

Estic molt content de ser avui aquí. I és molt important per nosaltres que la Fundació Ferrer i Guàrdia hagi volgut afegir-se al Tricentenari, per parlar d’una qüestió de gran interès però que aparentment —només aparentment— no té gaire a veure amb la Barcelona del 1714.

Com sabeu, aquesta commemoració a Barcelona es fa sota l’eslogan «Viure Lliure», en record de la consigna dels resistents barcelonins durant el setge: viurem lliures o morirem. Dient això no volem dir que al segle XVIII els catalans fossin molt lliures, ni tampoc que ara no ho siguem. Més aviat estem enaltint una aspiració que és eterna i és universal. Perquè un dels objectius que ens hem marcat és, justament, fer una commemoració que desbordi els límits de la nostra identitat, dels nostres referents i d’aquesta tendència tan nostra a l’historicisme.

Un altre dels objectius que tenim és justament que, a més de la divulgació, el Tricentenari serveixi per reflexionar sobre el nostre present. Per això, a més d’exposicions i recreacions de caràcter històric, hem previst activitats de caire més contemporani, com ara mostres d’arquitectura efímera, trobades de joves creadors, converses sobre el futur d’Europa, etc. Per això, una jornada de debat com la d’avui, amb ponents de tant nivell, i amb un enunciat tan suggerent, és sens dubte una cita ben singular i ben destacada d’aquest Tricentenari.

Aquesta setmana estem celebrant la Setmana de Novel·la Històrica, al Born. I ahir, l’escriptor Alfred Bosch, autor de la trilogia 1714, va dir una frase que realment fa pensar. Va dir que els barcelonins del 1714 lluitaven per les seves llibertats però molts d’ells tenien esclaus. I és cert. També és cert que aquella era una societat estamental, amb moltes desigualtats, etc.

Per tant, les comparacions s’han de fer amb molt de compte. Dit això, no és cap mentida que els catalans del 1714 idolatraven les seves constitucions i realment se sentien més lliures, o si més no menys súbdits, que els seus veïns. Això es deu bàsicament a tres factors:

Una tradició pactista de govern, que contrastava vivament amb l’absolutisme castellà i francès, perquè obligava el rei a situar-se per sota de les lleis i a col·legislar amb les Corts.

Un seguit de normatives de caire garantista, que protegien els ciutadans de l’arbitrarietat del poder reial, en temes com ara la justícia, la fiscalitat o el servei militar. (A Catalunya, per exemple, la llar i la correspondència eren inviolables, i hi havia l’habeas corpus, és a dir, no es podia detenir ningú sense ordre judicial prèvia.)

I a Barcelona, a més, el Consell de Cent garantia la presència de menestrals, mercaders i artesans en el govern de la ciutat, la qual cosa va desaparèixer de cop amb la derrota del 1714.

Per tant, sense caure en glorificacions excessives, sí que podem afirmar que per als catalans del 1714, ser català no era tant qüestió de parlar en català o portar barretina, sinó que tenia a veure amb certa manera d’entendre la relació amb el poder polític. És per això que, uns quants anys després, Voltaire, un dels pares intel·lectuals de la revolució francesa, va lloar la resistència barcelonina del 1714 esmentant explícitament «l’amor extrem dels catalans per la llibertat».

Aquest és un llegat i uns valors que voldríem fer aflorar en aquest Tricentenari, i per això és tan important que la Fundació Ferrer i Guàrdia s’hi hagi volgut afegir. El tema s’ho val. La crisi econòmica ha destapat unes urgències que sovint poden ser utilitzades pels poders públics com a coartada per desatendre els drets individuals i els deures dels governs. Espero que el debat d’avui sigui profitós i ens ajudi a pensar i actuar. Ja que, com va dir Pierre Fougeyrollar, lluitar per la llibertat és una manera de ser lliure.

Moltes gràcies.