Parlar d’Europa durant el Tricentenari dels fets de 1714 no és un caprici ni una casualitat. Europa és el nostre marc polític de referència i és també l’escenari de la terrible Guerra de Successió a la Corona d’Espana en què s’emmarquen els fets que commemorem.

Fa tres-cents anys, el vell continent dirimia els seus equilibris interns en una batalla que primer va ser dinàstica i després militar; els contendents no pensaven només en el tron de Madrid, sinó en el domini del món a través de les rutes comercials i les seves colònies. Catalunya va jugar un paper secundari en aquest conflicte global, i va pagar les conseqüències de la seva petitesa diplomàtica. Però en l’austriacisme català no hi havia només una idea de Catalunya, ni una idea de com s’havia d’administrar la monarquia hispànica; hi havia també la voluntat d’incidir, com a subjecte polític, en el gran contenciós que enfrontava França, Anglaterra i els seus respectius aliats. Un contenciós que enfrontava també models polítics ben diferents, en vigílies de les grans revolucions que donen pas a l’edat contemporània.

Enguany, a més, se celebra el primer centenari de l’inici de la Primera Guerra Mundial, un altre conflicte de matriu europea que també va viure l’enfrontament entre potències colonials, però també entre dos sistemes de govern antagònics. El 1914 (com dos segles abans el 1714) va posar de manifest la incapacitat dels europeus per conviure en un únic marc de pau i convivència.

Ara, el 2014, Europa continua preguntant-se sobre el seu futur. Per sort, ho fa amb altres eines, i amb l’objectiu confés d’assolir una integració política i econòmica cada cop més clara. Però s’enfronta amb obstacles molt difícils de salvar: la seva pròpia diversitat interna, els conflictes ètnics i religiosos, els problemes derivats de la recessió econòmica i, sobretot, les dificultats de les institucions europees per imposar un mandat únic per als seus membres i per fer sentir la seva veu unitària en el concert internacional.

És lògic que Catalunya, que pertany al cor d’Europa de de la seva fundació, vulgui prendre part en aquesta discussió en primera persona. El fet que l’actual debat sobre la independència es refereixi tan sovint a la continuïtat o no de Catalunya en el si de la Unió Europea ho demostra clarament.

Dijous 6 comença el cicle D.O. Europa, organitzat pel Tricentenari BCN amb l’objectiu d’estimular el debat sobre la identitat europea. Es tracta d’un cicle de conferències en què la periodista Mònica Terribas entrevistarà cinc pensadors europeus de primer nivell. El primer és el polonès Zygmunt Bauman, un autèntic referent en el camp de la sociologia, autor de la teoria de la modernitat líquida i un estudiós sempre preocupat pel destí d’Europa i per les delicades arestes de la seva identitat.

Susan George, Sami Naïr, Saskia Sassen i Orhan Pamuk completen aquest cicle de xerrades que suposen una bona contribució del Tricentenari BCN al debat sempre obert sobre el futur d’Europa.

Aquestes setmanes teniu una bona excusa per acostar-vos a l’Espai Avinyó, situat en un antic palauet d’aquest carrer del Barri Gòtic —el carrer on, pel que sembla, exercien les famoses demoiselles d’en Picasso—. Allí, el Centre de Normalització Lingüística hi ha instal·lat una exposició titulada «Et prenc la paraula». És un recorregut il·lustrat per la història de la persecució de la llengua catalana, des que el Decret de Nova Planta, el 1716, va establir que «las causas de la Real Audiencia se substanciarán en lengua castellana». L’exposició fa un relat cronològic que evidencia una ferma voluntat de castellanització del país ja al segle XVIII. En privat les autoritats recomanen que s’actuï «sin que se note el cuidado», però la tirallonga de prohibicions posteriors fa que el cuidado es noti, i molt. Les prohibicions abasten des d’aspectes bàsics (com els registres oficials i l’ensenyament bàsic) fins a aspectes teòricament menors, però que precisament per això resulten manicomials (com ara la prohibició del català a les inscripcions de les làpides dels cementiris).

Commemorem el Tricentenari per reflexionar i per celebrar el present, però no podem deixar de recordar tot allò que va tenir el passat de sagnant i de repressiu, d’assimilista. La persecució del català n’és un exemple especialment nefast, perquè encara ara en paguem les conseqüències.

Conèixer el propi passat no és un luxe, sinó un dret. Un dret que concerneix tots els ciutadans, pensin com pensin. En el nostre cas, el jaciment del Born és un patrimoni de tots els barcelonins, sigui quina sigui la seva identitat; tant és, quant de temps fa que són entre nosaltres: qui viu a Barcelona, no pot deixar d’emocionar-se en veure les restes del Born, encara que només sigui per empatia amb els conciutadans que hi van deixar la pell en defensa d’uns ideals que, 300 anys després, ens poden semblar encertats o equivocats, però en cap cas rebaixen les dimensions de la calamitat que el 1714 va suposar.

El Tricentenari té, entre altres objectius, divulgar la història de la ciutat i de Catalunya. Ho fa amb un programa acadèmic molt complet, exposicions de gran interès (us recomano vivament «El món del 1714», al Tinell) i un programa pedagògic d’ús gratuït per a les escoles. L’objectivitat és molt difícil d’assolir, però tot s’ha fet amb la intenció de donar als ciutadans eines per reflexionar sobre el nostre passat, prèvia consulta amb els millors especialistes.

És molt xocant que alguns parlin d’adoctrinament, després de tot un segle (com a mínim) de manipulació de la història, de negació del nostre passat, per part dels successius governs espanyols. La gent de més de 40 anys ha tingut poca oportunitat de conèixer la seva història a l’escola; les generacions del futur es poden trobar amb el mateix problema, si es comença a aplicar la llei Wert, que homogeneïtza els continguts en matèria d’història per tal que la visió del passat peninsular sigui unívoca.

Els historiadors s’han posat les mans al cap davant d’aquesta maniobra barroera. Si feu un cop d’ull als diaris comprovareu la consternació de la comunitat acadèmica. En aquestes circumstàncies, qui acusa el Tricentenari d’adoctrinament no fa altra cosa que intentar desviar l’atenció sobre l’amenaça dels veritables adoctrinadors; són els mateixos que voldrien que la ciutat hagués passat de puntetes sobre el tricentenari, per por a un passat massa present i a un llegat difícil de pair per certes sensibilitats.

No m’he cansat de dir a tot arreu que el Tricentenari no és una commemoració pensada només per a historiadors o científics socials en general, sinó un esdeveniment ciutadà en el sentit més ampli de l’expressió. Però tractant-se d’un fet crucial de la nostra història moderna, és evident que el nostre programa havia d’oferir imperativament una proposta acadèmica diversa i rigorosa, que donés satisfacció a entesos i aficionats, i que permetés debatre uns fets que sovint es veuen contaminats per les presses i les simplificacions del present.

De fet, des del setembre fins avui, el Tricentenari BCN ja ha conegut diverses activitats relacionades amb els fets del 1714 o amb el seu reflex en el nostre present. M’agradaria destacar la jornada sobre «crisi i llibertats civils» organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia, en què es va debatre sobre el concepte de llibertat civil en el present i les limitacions a què es veu sotmesa amb la coartada de la crisi econòmica. També ha tingut lloc el setè Congrés d’Història Moderna de la UB, amb la presència d’importants especialistes.

Les pròximes cites del nostre programa acadèmic tenen un especial interès a buscar punts de contacte entre passat i present. El CCCB prepara unes jornades amb el títol Ciutat assetjada, ciutat oberta, que enllaça la Barcelona del 1713-1714 amb moltes altres ciutats que en els últims temps han viscut l’experiència traumàtica d’un setge. Per la seva banda, l’Institut d’Humanitats ha organitzat unes jornades de gran interès per als amants de la ciència política, ja que s’hi abordarà l’evolució de conceptes clau com ara ciutadania o patriotisme en els últims tres segles, amb la presència d’experts de reconegut prestigi. El seu títol: Patriotisme antic, patriotisme modern.

El proper mes de març el Born acollirà el cicle de xerrades D.O. Europa, en què la periodista Mònica Terribas intentarà acostar-se al concepte d’identitat europea tot parlant amb pensadors tan rellevants com Zygmunt Bauman, Susan George i Sami Naïr, entre d’altres.

Per completar el programa acadèmic del Tricentenari BCN, vull destacar la conferència sobre Les Espanyes vençudes del segle XVIII, organitzada per la Fundació Ernest Lluch (un intent d’explicar el programa austriacista pel conjunt de la Corona hispànica), i també l’exposició sobre el naixement de la publicística a Europa durant la Guerra de Successió —al Col·legi de Periodistes—, complementada amb una taula rodona que analitzarà el procés de creació de l’opinió pública entre el segle XVIII i el present.

Finalment, la Universitat Pompeu Fabra i el Museu d’Història de Catalunya celebraran a la primavera un congrés sobre les conseqüències del Tractat d’Utrecht, amb la presència d’experts de tot Europa. L’Institut d’Estudis Catalans també prepara una cita acadèmica per analitzar les conseqüències de la Guerra de Successió en el segle XVIII català.

Crec sincerament que l’oferta acadèmica està a l’alçada de l’esdeveniment que commemorem, i demostra la voluntat del Tricentenari BCN d’acostar-se al 1714 amb una mirada rigorosa i àmplia. Us convido a conèixer-ne més detalls fent un cop d’ull al nostre programa.

M’agradaria finalment donar les gràcies a totes les entitats que s’han ofert per col·laborar-hi, incloent-hi també els centres d’estudis locals, que han programat moltes conferències i tallers en els districtes de la ciutat.

Bon 2014, i bon Tricentenari per a tots!

Una nova i estimulant proposta s’incorpora a l’oferta divulgativa del Tricentenari a Barcelona. El MUHBA presenta l’exposició «El món del 1714», que es pot visitar al Saló del Tinell. La mostra, comissariada per Clàudia Pujol, amb el suport de l’equip del MUHBA, ofereix una visió panoràmica de la situació mundial, els cinc continents, al mateix moment en què Catalunya patia el setge i la derrota final de l’11 de setembre. És un període apassionant, que té com a nucli la Guerra de Successió a la Corona d’Espanya, un conflicte d’abast europeu que, per tant, té ramificacions al món sencer.

L’exposició té un gran interès, per la informació que conté, pels objectes, gravats i mapes que s’hi poden veure, i perquè ens permet posar en context la situació catalana, i d’aquesta manera relativitzar-ne les causes i les conseqüències. Sovint pensem que el desastre del 1714 va ser un fet singular, com un desastre natural; està bé comprendre que el nostre destí es va resoldre en el marc d’una partida d’escacs d’un abast enorme —la qual cosa explica, en gran part, el seu desenllaç—.

La mostra també ens permet situar les aspiracions catalanes en un corrent polític i ideològic que encapçalaven Anglaterra i Holanda: el corrent parlamentari i mercantilista. Tot plegat ajuda a entendre la presa de posició dels catalans a favor de la gran aliança forjada contra Felip V i el seu avi, Lluís XIV de França, representants de l’absolutisme.

«El món del 1714» es complementa amb les dues mostres del Born, que tenen una mirada més pròxima a la realitat barcelonina. En conjunt, ens ajuden a tenir una mirada més completa i plural sobre els fets que estem commemorant.

Ahir vam fer pública una mala notícia: va caure del nostre programa un dels seus actes més atractius, la gala del lliurament del premi Ambassador of Conscience del 2014, prevista per al 19 de març al Palau de la Música. Aquesta gala l’organitza cada any la fundació Art for Amnesty, vinculada a Amnistia Internacional. Per mediació de Lluís Danés, que ha col·laborat amb aquesta entitat en diverses ocasions, vam convidar Art for Amnesty a portar la gala a Barcelona. En anteriors edicions, el premi s’havia concedit a personalitats que s’havien distingit per la lluita en favor dels drets humans i les llibertats civils arreu del món. Gent com Nelson Mandela, Mary Robinson, U2 i —en l’edició del 2013— Harry Belafonte i Malala Yousafzai.

Per al Tricentenari BCN era molt important aquest acte. Hem posat molt l’accent a reivindicar el 1714 pel que té de defensa de la tradició constitucional catalana enfront de l’absolutisme. Hem impulsat múltiples iniciatives per obrir una reflexió sobre la renovada vigència dels conceptes de llibertat, drets civils, ciutadania… i ens hem esforçat per vincular la commemoració amb una imatge de Barcelona com a ciutat lliure i defensora dels drets de les persones. Per tot això, estàvem molt contents d’acollir a la ciutat una gala vinculada a una entitat tan important com Amnistia Internacional.

El juny passat, dies abans de presentar en públic el programa del Tricentenari BCN, vaig confirmar personalment amb el president d’Art for Amnesty, Bill Shipsey, el seu acord per portar la gala a Barcelona. Des del primer moment va quedar clar que seria un acte d’Art for Amnesty, i que l’Ajuntament hi col·laborava cedint el Palau de la Música Catalana. Posteriorment vam contactar amb Amnistia Internacional Catalunya per tal de donar-los la bona notícia, i la seva receptivitat va ser òptima, tot i que en aquell moment ja vam començar a tenir notícia que la secció espanyola no acceptava la decisió d’Art for Amnesty.

Amnistia Internacional té la política de respectar l’autoritat de les seves seccions «nacionals» en tot allò que té lloc en el seu territori, i va fer costat a la secció espanyola, tot i els sincers intents de Bill Shipsey per convèncer-los en sentit contrari. Jo mateix vaig parlar també amb Esteban Beltrán, president d’Amnistia a Espanya, però es va negar taxativament a discutir la qüestió, al·legant que la coincidència de l’acte amb el Tricentenari el feia inviable. En tot moment vaig reiterar a Beltrán que el desenvolupament de l’acte correria a càrrec d’Art for Amnesty i que la presència del Tricentenari seria testimonial, però no vaig ser capaç de convence’l.

Ahir la secció espanyola d’AI va emetre un comunicat en què assegura que la decisió sobre la gala no era ferma —cosa que, en cas que sigui certa, és responsabilitat exclusiva d’AI i Art for Amnesty— i esmentava diversos arguments certament discutibles, com ara els dubtes sobre la viabilitat econòmica de la gala (en cap moment es va pensar que la secció espanyola hi contribuís).

El cert, en qualsevol cas, és que Amnistia-Catalunya ha quedat al marge de la presa de decisió en un afer que l’atenyia directament. La qual cosa, per mi —i ara parlo com a soci—, demostra la necessitat que obtingui personalitat jurídica pròpia. Crec que la gala del Palau hauria estat una gran oportunitat per fer difusió de la copiosa activitat que Amnistia fa a Catalunya, i és una llàstima que s’hagi malbaratat.

He vist a la xarxa que alguns socis catalans s’han plantejat tallar tota col·laboració amb l’entitat. Per mi aquesta no és la solució. Amnistia fa una gran feina de conscienciació des de fa molt de temps, i el que necessitem és enfortir-la i, si pot ser, convèncer els seus membres de la necessitat que assumeixin com a propi —ells també— el dret a decidir.

El Tricentenari BCN continua! I tenim moltes més coses per oferir a la ciutat.

La història s’explica de moltes maneres i amb molts registres. En el Tricentenari BCN, intentem trobar tots els formats per arribar als barcelonins. Els més devots de la història gaudiran del jaciment del Born i de les exposicions que l’acompanyen; ben aviat, a més, comptaran amb una gran exposició al MUHBA que explica el context mundial dels fets de 1714.

Però el nostre programa conté iniciatives destinades a públics menys especialitzats. Fent ruta pels diversos districtes, tenim l’exposició «1714: L’aposta catalana», que presenta de manera fàcil i accessible els fets que commemorem. I Rafael Casanova (encarnat per l’actor Xavier Boada i dirigit per Oriol Broggi) ha recorregut centres cívics i culturals de tota la ciutat amb un espectacle entre teatral i divulgatiu, que ha tingut una gran rebuda a tot arreu.

A més, la Mònica Torra ha portat el seu Escamot del Miquelet per la xarxa de biblioteques (i continuarà fent-ho fins al 17 de desembre). Es tracta d’un conte ambientat a la Barcelona assetjada, però no deixa de ser una aventura infantil que té com a protagonistes quatre nens barcelonins i un ànec. S’adreça a nens i nenes a partir de 4 anys. La canalla hi participa molt. En dono fe!

És molt important que una celebració de ciutat pensi en tots els ciutadans, visquin on visquin i tinguin l’edat que tinguin. El Tricentenari és una ocasió per expressar els nostres vincles amb la ciutat, amb el seu passat i també amb el seu futur. Convé, doncs, que tothom s’hi senti representat.

Aquest divendres 15 té lloc la jornada de debat Crisi i llibertats civils, organitzada per la Fundació Ferrer i Guàrdia en el marc del Tricentenari BCN. Diversos experts d’aquí i de fora hi debaten sobre com el context de crisi econòmica afavoreix un retrocés de les llibertats individuals. Us adjunto el parlament que hi he fet en la sessió de presentació.

Estic molt content de ser avui aquí. I és molt important per nosaltres que la Fundació Ferrer i Guàrdia hagi volgut afegir-se al Tricentenari, per parlar d’una qüestió de gran interès però que aparentment —només aparentment— no té gaire a veure amb la Barcelona del 1714.

Com sabeu, aquesta commemoració a Barcelona es fa sota l’eslogan «Viure Lliure», en record de la consigna dels resistents barcelonins durant el setge: viurem lliures o morirem. Dient això no volem dir que al segle XVIII els catalans fossin molt lliures, ni tampoc que ara no ho siguem. Més aviat estem enaltint una aspiració que és eterna i és universal. Perquè un dels objectius que ens hem marcat és, justament, fer una commemoració que desbordi els límits de la nostra identitat, dels nostres referents i d’aquesta tendència tan nostra a l’historicisme.

Un altre dels objectius que tenim és justament que, a més de la divulgació, el Tricentenari serveixi per reflexionar sobre el nostre present. Per això, a més d’exposicions i recreacions de caràcter històric, hem previst activitats de caire més contemporani, com ara mostres d’arquitectura efímera, trobades de joves creadors, converses sobre el futur d’Europa, etc. Per això, una jornada de debat com la d’avui, amb ponents de tant nivell, i amb un enunciat tan suggerent, és sens dubte una cita ben singular i ben destacada d’aquest Tricentenari.

Aquesta setmana estem celebrant la Setmana de Novel·la Històrica, al Born. I ahir, l’escriptor Alfred Bosch, autor de la trilogia 1714, va dir una frase que realment fa pensar. Va dir que els barcelonins del 1714 lluitaven per les seves llibertats però molts d’ells tenien esclaus. I és cert. També és cert que aquella era una societat estamental, amb moltes desigualtats, etc.

Per tant, les comparacions s’han de fer amb molt de compte. Dit això, no és cap mentida que els catalans del 1714 idolatraven les seves constitucions i realment se sentien més lliures, o si més no menys súbdits, que els seus veïns. Això es deu bàsicament a tres factors:

Una tradició pactista de govern, que contrastava vivament amb l’absolutisme castellà i francès, perquè obligava el rei a situar-se per sota de les lleis i a col·legislar amb les Corts.

Un seguit de normatives de caire garantista, que protegien els ciutadans de l’arbitrarietat del poder reial, en temes com ara la justícia, la fiscalitat o el servei militar. (A Catalunya, per exemple, la llar i la correspondència eren inviolables, i hi havia l’habeas corpus, és a dir, no es podia detenir ningú sense ordre judicial prèvia.)

I a Barcelona, a més, el Consell de Cent garantia la presència de menestrals, mercaders i artesans en el govern de la ciutat, la qual cosa va desaparèixer de cop amb la derrota del 1714.

Per tant, sense caure en glorificacions excessives, sí que podem afirmar que per als catalans del 1714, ser català no era tant qüestió de parlar en català o portar barretina, sinó que tenia a veure amb certa manera d’entendre la relació amb el poder polític. És per això que, uns quants anys després, Voltaire, un dels pares intel·lectuals de la revolució francesa, va lloar la resistència barcelonina del 1714 esmentant explícitament «l’amor extrem dels catalans per la llibertat».

Aquest és un llegat i uns valors que voldríem fer aflorar en aquest Tricentenari, i per això és tan important que la Fundació Ferrer i Guàrdia s’hi hagi volgut afegir. El tema s’ho val. La crisi econòmica ha destapat unes urgències que sovint poden ser utilitzades pels poders públics com a coartada per desatendre els drets individuals i els deures dels governs. Espero que el debat d’avui sigui profitós i ens ajudi a pensar i actuar. Ja que, com va dir Pierre Fougeyrollar, lluitar per la llibertat és una manera de ser lliure.

Moltes gràcies.

«És impossible entrendre la Guerra Civil espanyola sense llegir Incerta glòria de Joan Sales», deia Josep Maria Solé i Sabaté. I l’escoltava atentament José Enrique Ruiz-Domènec, l’autor de Ramon Guillem o el somni de Barcelona. Lluís Anton Baulenas deia que certs anacronismes a La ciudad de los prodigios d’en Mendoza no obsten perquè sigui una gran obra literària; Andreu Martín defensava que per fer novel·la històrica s’ha de tenir un tarannà obsessiu, i que cada cop que n’escriu una diu que serà l’última…

Ahir va tenir lloc la primera jornada de la Setmana de Novel·la Històrica a la Sala Moragues del Born Centre Cultural i va ser un autèntic luxe poder sentir autors i autores tan reconeguts, mentre debatien sobre la dificultat de novel·lar segles enllà, de la fascinació pel passat, del valor de Barcelona com a escenari d’arguments novel·lescos, ja siguin situats a l’antiga Barcino, a la ciutat baixmedieval, o a la gran i conflictiva urbs de l’època industrial. Un públic devot i atent va seguir els debats, i ho continuarà fent fins divendres.

Avui la setmana rep una visitant il·lustre: Lindsey Davis, guanyadora del primer Premi Internacional Barcino. Davis és famosa per haver donat vida al detectiu romà Marc Didi Falco, un Sherlock Holmes amb toga que ha reunit milers de lectors arreu del món (també aquí, tot i que l’oferta de la seva obra en català encara és insuficient). Un premi del tot merescut, que fa justícia i dóna relleu a un esdeveniment que espera fer-se un lloc en el nodrit calendari literari de Barcelona.

«Es venen senyories, a preu d’escombraries», deien els barcelonins el 1713, després que la pau d’Utrecht enterrés el somni de la Catalunya austriacista, i els ciutadans ennoblits per l’arxiduc Carles III veiessin com el seu ascens social quedava en no res. Aquesta és només una petita mostra de com l’humor, el sarcasme, la ironia i la paròdia apareixien a la Barcelona deprimida del tram final de la Guerra de Successió. Fins i tot durant el setge van produir-se petites mostres d’humor popular que miraven d’arrencar un somriure càustic en un panorama de desolació, decepció i ensorrament col·lectiu.

L’humor, doncs, no és un producte de la prosperitat i del benestar. És també un ingredient bàsic per treure ferro a les situacions difícils, i una arma per combatre els excessos i la prepotència dels poderosos. Al Born es va iniciar el dia 7 un cicle de xerrades sota el títol genèric d’Humor en temps difícils, que pretén portar a Barcelona, durant les pròximes setmanes, professionals de la rialla que han hagut de fer la seva feina en condicions ben adverses. Com la dictadura, la guerra o el conflicte civil.

En la xerrada d’ahir vam poder conèixer i escoltar els Malas Twins, dos bessons sirians que han pagat el seu sentit de l’humor amb la presó i l’exili. Van començar fent petites representacions davant dels seus amics a la seva habitació («el teatre més petit del món», asseguren). Actualment continuen reivindicant la llibertat de Síria amb els seus esquetxos, que enregistren al seu exili francès i divulguen per tot el món a través d’Internet. El seu testimoni va ser una lliçó de coratge i de professionalitat.

Ens van mostrar un esquetx en què un policia parla amb un manifestant detingut a la comissaria. I mentre li clava un mastegot darrere l’altre, li va dient «Volem dialogar, ho entens! Dialogar! Dialogar!»…

El somni dels Malas Twins és que es normalitzi la situació a Síria, que caigui el règim pervers que l’està tenallant, i poder actuar a Damasc davant d’un públic que està ansiós per disfrutar de la creació i de l’humor fet en llibertat.